Nha Kau

Vaig arribar a Bissau el 28 de novembre, per quedar-m’hi 5 setmanes, i desenvolupar un treball d’estimulació, tan cognitiva com motriu en els infants amb algun tipus de discapacitat psíquica o física de Casa Emanuel, i que a causa d’aquesta no poden assistir a l’Escola.

El primer i el segon dia em van servir per conèixer quin seria el meu lloc a la casa, començar a conèixer els més menuts, i a tothom que hi viu i treballa a casa Emanuel.
Em vaig posar a treballar amb Geraldo, un infant d’uns 8 anys, cec, i amb una manca d’estimulació molt gran. No camina, i el seu dia a dia era estar assegut a la cadira de rodes, i tancant-se en el seu món. Vam estar una estona coneixent-nos, i donant-nos abrassades. Era el que necessitava aquell infant. I tans de la casa. Després d’aquesta tarda amb aquest petit va ser quan em vaig adonar d’on era, i de quina realitat em tocava viure durant aquestes setmanes... una realitat molt dura. Vaig pujar a la casa dels voluntaris i em vaig posar a plorar... no ser ben bé perquè, o per tot... pel que et poden transmetre aquests nens, i sentir les seves necessitats, també sentia ràbia, ràbia de no poder arreglar el món suposo... ràbia de que a aquells infants els hi toqui viure una realitat que no han triat, i que mouen altres persones que no tenen cap tipus d’humanitat. Són percepcions que abans d’arribar ja sabia i que m’havien explicat amb molts detalls, però suposo que fins que no t’hi veus a dins no l’acabes d’entendre, o no et sensibilitzes com cal. Així que començava la meva feina!

A Carlinhos l’estiràvem a terra, rodejat de joguines, mentre li feia massatges o pessigolles... i li anàvem canviant de postures, de costadet, bocaterrosa... era impressionant com aquest infant parlava amb els ulls... ho deia tot, sabies si estava content, si estava trist, enfadat, si estava entretingut... i cada dia es quedava parat de la seva pròpia capacitat de moviment. Començava a agafar joguines i a posar-se-les a la boca, i després et mirava amb uns ulls que et deien : “Mira el que puc fer....” era emocionant.

La princesa Guillermina també va fer uns passets molt importants. Amb la Núria li vam fer un seient pèlvic amb guix, i després ho vam unir a una de les cadiretes del menjador. A la tarda, després de la siesta, la posàvem una estoneta en el seu tro. Al principi no li agradava gaire, i li costava bastant aguantar el cap ben dret, però amb els dies si va anar acostumant, i poc a poc li va anar agradant. Guillermina, com tots els altres, era una nena amb una manca d’estimulació molt gran. Els primers dies no reia ni feia gaire de cas a les meves atencions. Poc a poc, a l'anar coneixent-me la cosa va anar canviant. Responia a tots els estímuls que li donàvem, picava de mans al cantar, cantava ella també, va començar a manipular joguines, i li agradaven molt els massatges i les pessigolles. Vaig descobrir que és una nena molt riallera!

La veritat és que puc dir que han sigut unes setmanes molt profitoses, on s’ha pogut treballar molt amb els petits,però jo no ho diria com treballar, ja que per mi ha significat disfrutar al màxim també d’una vivència molt nova. Aquí queda reflectit el treball, però el que no es poden reflectir en el paper són les emocions que un sent quan està amb aquests nens, a part d’estar a una altra realitat completament diferent.

Núria Moreno.