Nha Kau

"És el segon cop que vinc a Casa Emanuel... i tornar aquí és com tornar a casa, és com venir a visitar la família africana, que t'espera amb els braços oberts, amb il.lusió, amb ganes de donar, de compartir, d'ensenyar... i passes a ser "tía núria" amb 140 nebodets i nebodetes, que et criden cada cop que surts per l'orfanat, venen corrents a abraçar-te o a agafar-te, que et porten dibuixos, que només et volen tocar i compartir els moments amb tu.

He vingut a passar 25 dies amb ells/es, vaig arribar la matinada de diumenge a dilluns i cada dia està ple de sorpreses per mi. Pel matí estic treballant a l'hospital, amb mami isabel (missionera i directora de l'escola), i amb un missioner argentí que és infermer. A part de nosaltres (jo sóc fisioterapeuta), hi ha la Brenda, com a infermera, dues parteres i una tècnica en laboratori... i prou...
La meva feina allà és, a part d'estar amb els pacients, formar a Brenda perquè pugui fer tractaments quan jo marxi. Cada dia hi ha gent esperant per visitar-se, per curar-se, i venen alguns casos d'altres hospitals on no se'ls ha pogut fer ni una anàlisi, o no tenen medicaments. El centre mèdic de Casa Emanuel s'està convertint en un referent a Bissau i per les tabanques del voltant. El projecte no acaba aquí, sinó que s'espera poder obrir els quiròfans i poder tenir gent ingressada. Però falta el més important... mans per treballar.

Per la tarda he tornat amb els meus "mininus", els nens més especials de Casa Emanuel. L'any passat em vaig dedicar bàsicament a arreclar unes cadiretes perquè poguessin sortir al jardí, pendre el sol i estar amb els altres nens. Desgraciadament la gent d'aquí no entenia el que era un "ser especial", tenien por, però per gran sorpresa meva (no us podeu imaginar quant), aquest any les cuidadores em pregunten sobre aquests nens, què els passa, per què els hi passa, i fins i tot volen apendre a fer coses amb ells!!!! Cada dia els treuen amb cadires (les meves van durar ben poc), i estan amb els altres nens, els passegen i tenen una cuidadora només per ells. Jo me'ls emporto a l'escola de Casa Emanuel, on ja l'any passat els hi feia teràpia; al principi tant els nens i nenes de l'escola com els mateixos professors ens miraven sorpresos, però poc a poc s'hi van anar acostumant. Aquest any ja ens coneixien, ja no som la distracció sinó una aula més on es va a treballar.

Potser són pocs nens els que poden disfrutar d'això, però el que realment importa és que tant la gent, com els nens que en un futur seran la societat de Guinea Bissau, deixaran de tenir por davant la diferència, deixaran de creure en fantasies i passaran a ser part del poble."

Núria Puech